Liverpool prop d'aconseguir el fruit prohibit

 24 anys han passat des de l'últim títol de Lliga Anglesa guanyat pel Liverpool. Lluny queda aquell equip temible de la dècada dels 80 i principis dels 90, on basant- arpa, i un públic sempre fidel, del qual van néixer innombrables històries plenes de glòria, mística i èpica, com si es tractés d'una pel·lícula de Hollywood.

Foto: futbolingles.es

Des d'aquell últim títol de Lliga local, 13 copes ha guanyat l'equip xarxa, incloent la màxima competició continental, la Lliga de Campions, però, la Premier League ha estat la fruita prohibida. Ni tan sols en la recent i exitosa etapa de Rafa Benítez van poder quedar-se amb el campionat .

Avui , amb menys noms que en aquelles dues etapes , però si amb la mateixa i sempre fidel afició i el seu 'You'll Never Walk Alone', l'arpa de tota la vida, i l'esperit dels grans campions, el quadre de Brendan Rodgers i Luis Suárez, és a prop d'aconseguir el que fa uns mesos semblava impossible. Com a mostra, l'últim partit contra el Manchester City, embolicat en molta emotivitat des del començament, pel record als morts del 15 d'abril de 1989. Una trobada que semblava perdut, després de tenir-lo controlat amb el 2 a 0 a favor, i que es va resoldre a l'èpica, amb el gol de Coutinho a poc més de 10 minuts per al final, i que acabaria en llàgrimes del capità Steven Gerrard.

Foto: ecuavisa.com

La situació del conjunt de Liverpool és molt favorable, però gens fàcil, i per més a prop que puguin veure l'èxit, saben que encara el treball no està acabat. Amb 4 jornades per jugar, que es podrien catalogar com 4 finals, els Reds tenen un avantatge de 7 punts sobre el Manchester City ( amb 2 partits pendents ), i 2 punts sobre el Chelsea del sempre perillós José Mourinho.

Amb un duel, no apte per a cardíacs, entre Reds i Blues, per disputar el 27 d'aquest mes a Anfield, es decidirà el campió d'aquest apassionant torneig, sens dubte dels millors i més parells en els últims anys. Una victòria o empat Xarxa pràcticament sentenciaria el campionat a favor. Tot pot passar en la millor lliga de món...

Segueix a @miquelcule

Llegeix més...

Analogies desgraciades

Jay Rodríguez diu adéu a la temporada i al Mundial. 

Què tenen a veure Víctor Valdés i Jay Rodríguez? El 26 de març el porter blaugrana va aprofundir en la crisi del Barça trinxant-se coll, barres i genoll en el partit de Lliga amb el Celta. Valdés havia de debutar en el seu primer Mundial. No ho farà.
Com tampoc ho farà Jay Rodríguez, el davanter anglès del Southampton. Amb 17 gols és la referències en atac de l'equip de Mauricio Pochettino, actual vuitè classificat a la Premier League. 

                         Jay Rodríguez retirat en llitera després de la lesió (Font Goal.com)

Jay, de 24 anys que havia de ser un dels candidats ferms del seleccionador Roy Hodgson per ocupar un lloc davantera anglesa pel Mundial de Brasil es va trinxar el lligament creuat anterior del genoll dret en partit de lliga al Etihad Stadium, el camp del Manchester City.
Un resignat Pochettino va declarar que la lesió és un cop dur per l'equip i un més optimista Les Reed, general manager dels Saints va dir que Rodríguez vol tornar quan més ràpid millor.
Un cop dur, la lesió de Jay Rodríguez, pel Southampton, que encara aspirava a fites altes aquest any i veu com perd la referència ofensiva i moral, i per Anglaterra que ha perdut almenys fins passat el Mundial, l'esperança de tornar a ser una de les millors seleccions del món. 

I com Jay, Valdés al Barça que sense ell el vaixell va més a la deriva que mai, i per la Roja, que perd un valor segur per si Casillas té problemes.

Jay Rodríguez i Víctor Valdés, dos genolls trinxats, dos futurs en l'aire, dues històries paral·leles, dues analogies desgraciades. Ànims i sort

Segueix a @MarcelPellejero

Llegeix més...

Tot anava bé fins que...

Tot anava bé pel Chelsea fins el passat divendres 21 de març. Sorprenents líders de la Premier i classificats per als quarts de la Champions League sense massa problemes en un partit de tornada contra el Galatasaray que no va oposar gaire resistència a Stamford Bridge, probablament superat per la pressió.

Però divendres a les 12 del migdia l'atzar va voler unir els camins del líder anglès, el Chelsea de Mourinho, amb el líder francès, el PSG d'Ibrahimovic. És a dir, el mestre del teatre, Mourinho, contra un dels seus alumnes més avantatjats. I és que durant la seva etapa a l'Inter, van establir una gran amistat que encara mantenen, tot i que sembli difícil que dos caràcters tan forts siguin compatibles...

Els partits de quarts entre Chelsea i PSG seran determinants per veure la progressió i sobretot, el futur de l'equip anglès. Per si de cas però, Mourinho ja s'ha tret la pressió de sobre dient que no té una plantilla per guanyar Lliga i Champions... És a dir, l'estil inconfusible del portuguès continua viu, acaparant titulars i notícies, però mentrestant, el seu equip encara aspira a tot.

El problema que tindrà el Chelsea d'aquí a final de temporada serà poder-se assegurar la bona ratxa d'algun dels seus tres davanters referències, Torres, Eto'o i Demba Ba, ja que cap dels tres està en un bon moment, i els seus gols seran fonamentals perquè l'equip de Londres transformi les seves aspiracions en èxits.

Follow @eloicodina4

Llegeix més...

En un vagó de Barcelona que va ser de Londres durant uns instants

Vaig pujar a la línia 3 de metro de Barcelona una tarda on el sol es començava a amagar més tard del compte dient-nos que faltava menys per a l'estiu. Un cop a dins vaig ignorar completament el fet de que m'estava dirigint al Camp Nou. Que al Camp Nou veuria un Barça-Manchester City de vuitens de final. O que podia ser l'última gran nit de Champions al camp aquesta temporada. Em vaig limitar a observar.

M'agrada mirar la gent al tren. Comptar quants estan utilitzant el telèfon mòvil i quants estan llegint un llibre. Quants llibres són d'estrengeres que es troben presumible i envejablement d'Erasmus a Barcelona. Llibres de llengües llunyanes i perdudes. 

El tren es detén. Estem a Pl. Catalunya i puja molta gent nova al vagó. Per sort també en baixen molts i quedem sobretot els que ens dirigim a Les Corts. Entre la gentada entren quatre anglesos depressa i corrents. Quasi perden el tren, però no els inquieta, de fet això els hi fa gràcia. Més que res perquè deuen portar tota la tarda bebent cervessa i pronosticant una pallisa del City als culés. Però encara no n'hi ha prou. Al arrencar de nou el metro els quatre amics somriuen alhora i enceten una nova cervessa de llauna. Encara queden varies parades. La cosa pinta divertida.

Els  nostres amics britànics descobreixen ràpidament que no són els únics forasters en el vagó: quatre americans, dos nois i dues noies, disfressats del Barça amb samarretes falses de Messi, bufandes i banderes de Catalunya estàven just davant seu. Just davant meu. Es saluden i els de Manchester fan gala de la seva històrica gentilesa oferint una cervesaa als dos nois americans. Els hi donen dues que havien obert abans i se'n treuen dos més per ells. "Keep drinking" els hi diuen els anglesos als yankees.

Típics estrangers vestits del Barça al metro.

En aquell moment els hooligans del City començen a dirigir-se a les dues americanes. No ho fan massa sensualment perquè el vaivé del seu cos és major al del vagó del propi tren. Els hi parlen dels "chupitos" explicant-ho com si fos una tradició a Barcelona beure xupitos abans i després d'un partit. Els americans s'ho creuen fent que sí amb el cap somiant en glopejar aquests ja famosos "chupitos". Els anglesos es miren entre ells i arrenquen a riure. Jo em ric dissimuladament amb ells. I en aquell moment entenc que el meu somni és ser britànic, beure cervessa abans dels partits i riure'm dels americans.

Vaig arribar a sentir que realment estava a un metro de Londres. Que em dirigia a Wembley i ens trobàvem a Baker Street. Vaig arribar sentir que jo era l'estranger mentre obserbava la conversa. 

Arribem al nostre destí. Baixo del metro, miro enrere i els veig per última vegada. Segur que és per darrer cop? Hmmm. Espero trobar-los algun dia inesperadament en algun pub del Regne Unit bebent cervessa freda, veient futbol i rient. Sobretot rient. 

Llegeix més...